Patró generalitzat de descàrregues "punto-onda" de 3Hz a l'encefalograma. | |
Tipus | epilèpsia i malaltia |
---|---|
Especialitat | Neurologia i urgències |
Clínica-tractament | |
Símptomes | Patró regular de contracció i extensió de braços i cames, disminució del nivell de consciència. |
Durada | > 5 minuts |
Factors de risc | Epilèpsia o alteracions cerebrals subjacents. |
Mètode de diagnòstic | Analítica sanguínia, radiologia amb imatges cerebrals i encefalograma. |
Diagnòstic diferencial | Convulsions psicogèniques, alteracions del moviment, meningitis, deliri. |
Tractament | Benzodiazepines, fenitoïna. |
Medicació amobarbital, fosphenytoin (en) , pentobarbital, midazolam, propofol, etomidate (en) , diazepam, lorazepam i fenobarbital | |
Pronòstic | Mortalitat als 30 dies del 20% |
Freqüència | 40 casos/100 000 persones/any. |
Classificació | |
CIM-11 | 8A66 |
CIM-10 | G41 |
Recursos externs | |
DiseasesDB | 22543 |
eMedicine | 1164462 |
MeSH | D013226 |
UMLS CUI | C0038220 |
DOID | DOID:1824 |
El terme status epilepticus (SE), del llatí, o estat epilèptic, correspon a una crisi epilèptica única que dura més de 5 minuts o de dues o més crisis repetides sense recuperació de consciència entre elles.[1][2] La definició tradicional prèvia de la patologia determinava que el temps de durada havia de ser de 30 minuts.[3] Les convulsions poden ser del tipus tonicoclònica, amb un patró regular de contracció i extensió de braços i cames, o bé de tipus que no inclouen contraccions, com ara la crisi d'absència o les convulsions parcials complexes.[1] Persisteixen prou temps per provocar dany neurològic i suposar un risc vital, per això constitueix una emergència clínica.[1]
Si s'assoleixen períodes de pausa entre convulsions en què la condició de normalitat i consicència del pacient, en certa manera, es restauren, no es sol observar la progresisva alteració d'òrgans i sistemes d'un status epilepticus.
L'status epilepticus pot ocòrrer tant en pacients amb història prèvia d'epilèpsia com en aquells amb una alteració cerebral subjacent, com ara un traumatisme, una infecció o un ictus, entre altres.[2][4]
La majoria de casos responen adequadament al tractament amb benzodiazepines i fenitoïna.[1][5]